Els esdeveniments públics, tant en espais interiors com exteriors, són molt més que activitats puntuals. Darrere una festa popular, un concert, una visita guiada, una obra de teatre, una excursió o una fira hi ha o hi hauria d’haver una estructura de gestió que moltes vegades passa desapercebuda, però que és determinant perquè tot funcioni amb qualitat, seguretat i sentit col·lectiu.
Quan rallam de gestió cultural i gestió de públics no ens referim només a programar activitats, obrir portes, vendre entrades, fer control d’accés o col·locar cadires. Rallam de coordinar persones, ordenar espais, anticipar comportaments, establir protocols, generar confiança, garantir seguretat, servei i crear experiències compartides que ajudin a construir convivència.
Dins aquest entramat hi intervenen molts factors: horaris, mobilitat, accessos, seguretat, prevenció, comunicació, normativa, senyalització, capacitat d’adaptació, diferents perfils de públics i resposta davant imprevists. I precisament per gestionar aquesta diversitat de situacions es desenvolupen estratègies, metodologies i sistemes que formen part de l’ofici de la gestió cultural d’avui dia.
Una de les eines més interessants i efectives que utilitzam és el que podem definir com a “mimetisme formador”. Què vols dir? potser et demanaràs.
El “mimetisme formador” és la capacitat que tenen les persones d’adoptar comportaments col·lectius a partir de petits impulsos inicials ben gestionats. Dit d’una altra manera, quan un grup actua de manera ordenada, respectuosa o participativa, moltes altres persones tendeixen a reproduir aquell mateix comportament de forma natural.
No és cap teoria desbocada. Ho vivim constantment en la vida quotidiana. A Menorca en tenim exemples molt clars. El passadís humà que es genera al Pla de Sant Joan durant els Jocs és una mostra evident de com l’ordre, la norma, la gestió i els hàbits col·lectius poden consolidar-se fins al punt de convertir-se en una conducta assumida socialment, dins un entorn aparentment ingovernable i de caos. El mateix grup imitant i escoltant indicacions regula i transmet el comportament. Avui dia és veu normal, imprescindible, participatiu...
També passa a les escoles quan es treballa el reciclatge. Molts fillets acaben ensenyant als pares a separar residus correctament. O quan un vesí cuida la vorera o posa flors a les finestres, i aquest gest acaba generant una resposta similar en altres veïns. També podem observar altres mals comportaments que es copien per mimetisme, perquè es normalitzen accions, encara que siguin negatives. Els comportaments es contagien. Els bons i els mals hàbits també.
La psicologia social fa dècades que estudia aquests mecanismes. L’”Experiment de Conformitat” den Solomon Asch, per exemple, va demostrar com les persones tendeixen a seguir el comportament del grup fins i tot quan inicialment no hi estaven d’acord o no tenien previst actuar d’aquella manera.
Això succeeix principalment per dues raons:
- Influència social normativa: la necessitat humana d’encaixar dins el grup i evitar sentir-se desplaçat o diferent.
- Influència social informativa: la percepció que, si moltes persones actuen d’una determinada manera, probablement hi ha una raó coherent per fer-ho.
Adjunt un enllaç que recomano llegir. Hi ha un vídeo que ho explica clarament: Enllaç
Aquest comportament natural és una eina potent quan es treballa amb responsabilitat i criteri professional dins la gestió de públics i gestió d’agents (entitats, artistes, escoles...). Fem feina precisament sobre aquests impulsos col·lectius. Ho fem creant contextos que afavoreixin conductes positives: ordre, respecte, participació, neteja, puntualitat, mobilitat fluida o implicació del públic.
Moltes vegades basta generar, provocar o estimular una acció inicial perquè el comportament es propagui per mimetisme entre la resta de persones. Això pot traduir-se en:
- una millor circulació de públics
- menys conflictes
- més respecte pels espais
- augment de participació
- millora dels hàbits col·lectius
- més seguretat
- millor experiència general
- una major predisposició a consumir cultura i participar activament de la vida social.
- I fins i tot augmentar el valor, aportant una experiència global positiva de l’activitat, organització, espai o equipament i de la ciutat.
Aquesta acció dins la nostra feina requereix sensibilitat, observació i habilitat. Hi ha que dir que en moltes ocasions es tracte de fer feina provant estratègies i moltes vegades no s’aconsegueixen els resultats esperats, s’ha de dir que ho assumim com part de la feina i una font d’aprenentatge constant.
Fent feina amb públics, pots aprofitar una situació que genera expectació per aportar una resolució en contra del que s’ha establert per defecte des de “tota la vida”, és la part més ingrata, ja que vas contra corrent, moltes vegades a primera instància és incompresa, però la fermesa i la coherència és la clau per capgirar la situació. En ocasions els resultats són espectaculars.
Perquè l’ordre funcioni, les normes han de ser clares i aplicables a tothom per igual. La coherència és fonamental, m’agrada dir que la coherència és la mare de la gestió. Quan una norma es compleix només a vegades o depèn de qui tens davant, es debilita tota l’estructura de convivència que sosté un esdeveniment o un servei.
Per això els professionals culturals gestionam aquests aspectes amb discreció, però també amb fermesa. No des d’una mirada autoritària, sinó des de la responsabilitat de garantir espais segurs, respectuosos i funcionals. Gestionam activitat pública, per tant implícitament hi ha una responsabilitat afegida. La broma, la mirada, el gest, l’atenció, l’anticipació, detectar i comptar amb públics col·laboradors, sense que siguin conscients del que aporten... tot ajuda en aquest procés.
El “mimetisme formador” és una de les eines que fem servir, però evidentment hi ha multitud de casuístiques i necessitats que has de gestionar desenvolupant moltes més accions i protocols de feina.
Durant molts anys s’ha simplificat la feina dels equips culturals. Encara avui hi ha qui pensa que es tracte d’únicament obrir i tancar portes, fer control d’accés, o programar activitats (i moltes vegades el que es valora més és la quantitat).
La gestió cultural del segle XXI s’ha convertit en una eina de transformació social. Els esdeveniments culturals ja no són només entreteniment, són espais on es construeixen hàbits, actituds i models de convivència. Imaginem el que podria suposar s’apliqués per defecte a totes les activitats? Imaginem que resultaria si es revertissin els esforços, en els projectes o activitat cultural? A Menorca encara es destinen la major part dels esforços a les parts públiques, artístiques, visibles o amb repercussió pública. Amb la gestió de públics o no es fa res o només unes feines residuals, rall en general.
La manera com les persones accedeixen a un espai, com es relacionen entre elles, com respecten les normes comunes o com comparteixen una experiència col·lectiva també és cultura.
I a Menorca, aquesta mirada pren encara més valor. Som una illa amb una identitat molt marcada, amb espais patrimonials sensibles, amb molta inquietud per participar en activitats, amb festes populars de gran intensitat emocional i amb una convivència constant entre residents i visitants. Gestionar correctament aquests contextos és també cuidar la nostra manera de viure i relacionar-nos. S’hauria de revisar la típica frase de, “tota sa vida s’ha fet així”?
Per això, a més de gestionar activitats, també dedicam esforços a explicar en què consisteix la nostra feina. Fer pedagogia és imprescindible. Quan la societat entén els processos que hi ha darrere els esdeveniments, també augmenta el respecte cap als espais, els professionals, les normes compartides i evidentment a les administracions i entitats.
Perquè al final, la cultura no només es programar. La cultura també s’educa, es transmet i es practica cada dia a través dels petits comportaments col·lectius que acaben definint una comunitat. La nostra.
Siscu Riudavets
Data de publicació: 9 de maig de 2026
